Si hi ha algun hàbit o costum que compti amb el vistiplau etern i impertorbable d’ aquesta societat nostra en la que vivim, aquest és la cultura del treball. Sempre tant correcte, sempre tant decent, el treball (diuen que) dignifica. Dignificar? Quanta confusió en una sola paraula!
De fet, la cultura del treball, o més ben dit, el suposat virtuosisme del que fa gala , és un gran malentès. Una desafortunada confusió. Una gran mentida, si es prefereix. I per suposat, la nostra misèria més absoluta. Com tota impostura que campa impunement per la civilització moderna, té ascendència econòmico-religiosa. Com tot engranatge de poder, disposa d’ un eficient sistema de càstigs i recompenses. Com tot aparell de manipulació social, gaudeix de gran capacitat evolutiva. Com tota eina d’ alienació humana, passa hàbilment desapercebuda.
Per parts. Efectivament, el virtuosisme associat a la cultura del treball té ascendència econòmico-religiosa: de pare, el capitalisme; d’ avi el protestantisme. La relació entre ambdues doctrines la va descriure convincentment Max Weber en el seu llibre “L’ ètica protestant i l’ esperit capitalista”. I com és ben sabut, el treball és el gran tòtem del mite capitalista: És gràcies a ell, i no a pesar d’ ell, que en el relat capitalista qualsevol persona pot esdevenir qualsevol cosa. Així, no hi ha excusa: qui no té, qui no pot, és perquè no s’ esforça, és perquè no treballa. És perquè és un “manta”.
Un “manta”, quina gran expressió! Una de les moltes, de fet, que la cultura del treball reserva per aquells qui, sense cap tipus de patologia física o mental, no treballen. Es tracta d’ un càstig social, públic, no exempt d’ implicacions morals: Les persones rectes, dignes, decents, treballadores i compromeses porten una vida lliure d’ inclemències econòmiques i socials, i aquesta és la gran recompensa que promet la cultura del treball per a tots aquells qui participen positivament del seu joc. Així, la segona residència, el cotxe de luxe, la posició social, el prestigi o la roba de marca formen part de la indumentària que la cultura del treball posa a l’ abast dels seus alumnes més brillants per tal de fer pública, i per tant donar sentit, la seva condició de “persona de bé”: l’ individu que treballa, que s’ esforça, i que per tant mereix ser “allò que és”, reduïble a “allò que fa”, comprovable amb “allò que té”.
Efectivament, a dia d’ avui, i a l’ espera de noves revolucions, som el que fem. Si més no, és el primer que volem saber d’ aquell que acabem de conèixer, i és precisament el mateix que aquell vol saber de nosaltres. Un cop a les nostres mans, aquesta serà una dada exageradament fèrtil: ens permetrà encasellar el nouvingut i construir-ne tot un perfil social, econòmic i personal. També en destil·larem una certa idea de l’ èxit del que gaudeix aquella persona, perquè sovint allò que fem ho podem fer gràcies a allò que en algun moment hem tingut, conseqüència d’ algun tipus d’ èxit. Així, en allò que fem s’ hi sintetitza allò que som i allò que tenim. Si, en canvi, no fem, no tenim, i, el que resulta encara més obcè: no som.
La cultura del treball, és, per tant, una cultura del “fer”. El “fer” construirà el “ser”, que no només passarà a ser-ne una mera conseqüència sinó que es convertirà en un valor virtual. Així, produir i treballar passaran a ser el grans icones de l’ èxit personal, el garants inequívocs de l’ Estat del Benestar i el criteri essencial amb el que aquest categoritzarà els seus participants.
Per perpetuar aquest sistema i convertir-lo no només en “un sistema adequat” sinó en “el sistema necessari”, la cultura del treball crea necessitats en l’ home que només la seva participació en la mateixa aconseguirà resoldre. Manipula les seves ambicions, somnis i objectius, reduint-los generalment a ítems materials o socials d’ elevat valor simbòlic, intercanviables només per hores de treball. Aquestes “noves” necessitats poden requerir no només d’ un capital econòmic per a ser resoltes, sinó també d’ un capital social, intel·lectual o cultural (Bourdieu), tots acumulables directa o indirectament a través del treball.
Un treball que, en l’ enorme majoria dels casos dista molt de constituir un motiu de realització personal. Ho serà, com apuntàvem unes línies més amunt, l’ ús de tots aquells ítems als que gràcies al treball tindrem accés. Ítems, paradoxalment, que al principi el pre-treballador no considerava com a necessaris, però que a través d’ un hàbil mecanisme d’ enginyeria social i de publicitat se li presenten ara com absolutament imprescindibles. La jugada és a totes llums clara i evident: crear una societat essencialment productiva i totalment alienada que actuarà motivada per resoldre unes necessitats inventades per altres i que en cap cas provenen de la reflexió i idiosincràsia d’ aquell que treballa.
No pretenc amb aquestes línies una defensa del treballador. Tampoc pretenc un atac indiscriminat contra el treball en si, ni tan sols pretenc atemptar contra empresaris, polítics i banquers. No, no és res de tot això. Es tracta de fer un punt i a part. Es tracta d’ aturar-se un moment, i pensar. Pensar i pensar. Pensar en què dediquem la gran majoria d’ hores del dia. Pensar en si realment necessitem tot allò que obtindrem amb una activitat que ens ocuparà quasi tota la setmana. Pensar en què és allò que ens omple, allò que fa que ens sentim vius, allò pel que val la pena lluitar i esforçar-se. Sovint la rutina ens envaeix, i oblidem que fora de les seves urpes també hi ha sòl ferm. Sovint quedem atordits davant d’ un nou model de cotxe, d’ una joia, d’ un estil de vida, d’ una posició social, o d’ un llaminer prestigi. I jo el primer. Ens ho han sabut vendre molt bé. Ho han fet durant moltes generacions. Ho tenim totalment assimilat. I potser, efectivament, són aquests i no uns altres els elements que ens omplen i realitzen. És perfectament lícit. Però també podria ser que no ho fossin. Podria ser que no ho fossin i nosaltres, adormits i atontats pels engranatges del poder, dediquem l’ enorme majoria d’ hores del dia a satisfer necessitats que són poca cosa més que fum. Necessitats inventades, necessitats que publicitat i companyia dicten satisfer, però que sovint ni provenen de la nostra idiosincràsia ni l’ economia permet resoldre, contradicció que aboca a molts a la delinqüència.
Així doncs, el treball i l’ esforç estan rotundament sobrevalorats. La cultura del treball és una monumental presa de pèl, un autèntic despropòsit moral. No és en l’ esforç i el treball que ens realitzem, ni en ells que dignifiquem les nostres vides pel sol fet de practicar-los. Esforçar-se i treballar dignifica només quan es fa des d’ una plena consciència, quan es fa a través d’ un profund coneixement de causa, quan es fa lliurement i amb una voluntat forta i segura. En definitiva, quan el fa aquell humà lliure i despert. Són aquests adjectius els que poden convertir en digne tot allò que fem, i no el fet de fer en si. El relat proposat per la cultura del treball és un dels sofismes més hàbils mai plantejats, sorgit des de la perfídia més reptiliana i capaç d’ adormir una massa social que ens hem cregut l’ historieta de ser dignes pel sol fet de treballar. La reflexió personal és l’ única eina capaç d’ il·luminar les fosques aigües entre les que nedem, i utilitzar-la tant com faci falta és, en qualsevol cas, essencial i innegociable si volem ser els vertaders protagonistes dels nostres dies.
